Contacte Guia Didàctica Premsa Actuacions L'Obra Molière la Balla Image Map
Professors de Literatura i d'Arts Escèniques que han vist l'espectacle amb els seus alumnes, ens han suggerit l'elaboració d'aquesta guia, que ajuda a aprofundir i a familiaritzar-se amb Molière, la seva obra, el barroc musical francès i el context social del segle XVII. Pot ser una eina útil per debatre a classe abans de la funció i per captar alguns aspectes de l'obra que permetran disfrutar-ne més.


Per disfrutar més amb 
MOLIÈRE LA BALLA

Jean-Baptiste Poquelin, Molière (1622-1673) és el pare de la comèdia moderna. No va ser només un autor –per bé que va escriure més de 30 obres i algunes es compten entre els clàssics immortals– sinó un home de teatre de cap a peus: actor, director, escenògraf, productor, va fer del teatre l'ofici de la seva vida. Va baixar a les places i porxos dels pobles més petits i va pujar als escenaris dels palaus més fastuosos: Versalles, Chambord, Louvre... Va estar a la presó i va ser protegit del Rei. Va fer riure la gent senzilla i els cortesans. Va conèixer l'èxit i el fracàs. Va ser censurat, prohibit, calumniat, aplaudit, envejat i admirat. Va viure pel teatre i va morir a l'escenari representant una ficció que va resultar no ser-ho: El malalt imaginari.
Quasi quatre segles després, l'humor de Molière continua ben viu i en molts aspectes té una gran actualitat. És el mèrit dels clàssics: que no passen mai i el temps els dóna la raó. Aquest espectacle, Molière la balla, ho mostra clarament. Presenta fragments de sis obres seves i algunes de les músiques i danses que Molière hi va incloure. En la seva recerca de l'espectacle total, de la innovació constant per atreure, distreure i divertir el públic (i també per agradar el rei Lluís XIV, que era un gran i expertíssim ballarí) Molière va inventar, amb el músic JB Lully i el coreògraf Pierre Beauchamp, la comèdia-ballet, un precedent del teatre musical dels nostres dies.


OBRES

Els fragments de les comèdies de Molière que es presenten a Molière la balla corresponen a  
    
1. El burgès gentilhome (1670)
És la més gran comèdia-ballet de Molière. Monsieur Jourdain, un dels personatges més famosos de tota l'obra de Molière, és un burgès que s'ha enriquit. Però no en té prou de ser ric: vol adquirir la cultura, els hàbits, les maneres i actituds de nobles i aristòcrates. A Jourdain li ha pujat la fortuna al cap: s'oblida de les arrels, imposa costums nous, ja no menja el que realment li agrada, vol aprendre música, dansa, literatura, filosofia, esgrima, vol deixar la dona i fa la cort a una marquesa, prohibeix a la filla que es casi amb qui estima i li busca un noble que és un aprofitat... Al final rep una bona lliçó. 

2. L'amor metge (1665)
Comèdia-ballet. Una obra curta i divertida en la que Molière fa tot un homenatge al teatre. Sganarelle és un pare autoritari que no deixa casar la filla, Lucinda, amb Clitandre, el jove a qui ella estima però que no té fortuna. Amb la complicitat d'una minyona, Lucinda fingeix una malaltia i Clitandre es presenta disfressat com el doctor que ve de l'estranger i té uns mètodes revolucionaris per curar-la. "Es tot mental", diu. Un mal psicològic del que només es curarà si munten la ficció de que es casen. La comèdia es consuma: fan veure que és un casori fictici, però resulta ben real. La ficció triomfa i s'imposa contra la intransigència del pare.

3. El misantrop (1666)
Comèdia en vers. Alcestes és el misantrop, un altre dels personatges que Molière ha donat al teatre universal. El misantrop és una obra amarga, escrita en uns moments en què Molière té motius per estar irritat: Tartuf està prohibida per la pressió de l'Església, Don Juan li comporta acusacions de llibertinatge, té una mala relació plena d'infidelitats amb la seva dona Armande, està malalt d'hipocondria... Alcestes, el protagonista, és un esperit pur que critica durament el món de les aparences, la hipocresia, la maldat dels homes, la corrupció... Defensa per damunt de tot la honestedat i la utopia. Fins que es queda completament sol. És un neuròtic, un boig, un Quixot? Ens riem d'ell? Faci o no faci riure, en tot cas fa pensar: fins a quin punt viure en societat ens obliga a transigir sense trair-nos, sense corrompre'ns, sense convertir-nos en uns cínics?

4. El casament per força (1664)
Una altra divertida comèdia-ballet, d'enganys i ambicions fora de lloc. Sganarelle és aquí un vell molt ric que li ha vingut la dèria de casar-se amb Dorimena, una noia molt joveneta i tan bella com espavilada: amb el seu enamorat, Licast, estan ja calculant el temps que falta perquè Sganarelle es mori i ells es quedin la fortuna. Sganarelle se n'assabenta i vol desfer el casament, però llavors el pare i el germà de Dorimena s'hi oposen: o es casen o el germà de Dorimena s'enfrontarà en duel amb el pobre vell. Es casen, és clar. Amb ball inclòs.

5. L'avar (1668)
Comèdia en cinc actes i en prosa inspirada en L’Aulularia de Plaute. Harpagon, un usurer terrible, s'estima més el cofre on amaga els diners que tota la família. Contrari al matrimoni dels seus dos fills, deshereta el noi, que li planta cara, i castiga la noia, l'enamorat de la qual s'ha infiltrat a la casa i fa de majordom. Fins que un dia tots es vengen i li roben el cofre: Harpagon embogeix del tot i està a punt de penjar-se quan una casualitat fa descobrir que els pretendents dels seus dos fills en realitat són (però no ho sabien) germans i fills d'un home ric. Harpagon, que ensuma la nova fortuna, accedeix al casament. Llavors li tornen el cofre (cosa que el fa mot més feliç).

6. El malalt imaginari (1673)
L'última comèdia ballet. I l'última comèdia de Molière, que va morir mentre es representava la quarta funció. Es tracta d'una sàtira molt humorística de la ignorància de la medicina, la mala fe dels metges aprofitats i l'obsessió per la malaltia i la por a morir. És una caricatura divertida plena de situacions absurdes. Argan, el malalt imaginari, ha de fer veure que està mort per descobrir que la seva dona no només no l'estimava sinó que només esperava que es morís. I que en canvi qui l'estimava de debó era la filla, que tenia molts motius justificats per odiar-lo. La deixa casar amb el seu pretendent a canvi que aquest es faci metge perquè vol un metge a casa. Però al final el convencen que la millor solució és que es faci metge ell mateix i l'obra s'acaba amb una cerimònia musical i burlesca on Argan és investit doctor envoltat de vuit infermers amb xeringues, sis apotecaris, vint-i-dos metges, vuit cirurgians ballarins, dos cantants i el cor que canta en llatí macarrònic:

"Bene, bene, bene,
bene respondere:
Dignus est entrare
in nostro docto corpore"


MÚSICA I COREOGRAFIES

A Molière la Balla veurem 6 danses amb música de Jean Baptiste Lully i que pertanyen a comèdies-ballet escrites conjuntament amb Molière.
Les Folies d'EspagneSarabande pour femme segueixen les coreografies històriques de Pierre Beauchamp i Louis-Guillaume Pécour.
Les quatre restants han estat coreografiades per Ludovica Mosca amb els passos, l'estil i els conceptes estructurals de la dansa barroca units a l'expressió concreta dels personatges i les escenes en que estan integrades a l'obra. Dues són ballades per Jordi Coromina i Ludovica Mosca com a personatges de les comèdies-ballet:
la Chaconne de L'amor metge i la Bourrée de El casament per força. Les altres dues són el Menuet de l'òpera Alceste de Lully i la Gavotte, de El burgés gentilhome.


LA COMÈDIA-BALLET: L'inici del teatre musical

Molière va inventar la comèdia-ballet portat per l'afany d'atreure el públic i divertir-lo i coneixedor, també, que el ball, la dansa, era la gran passió del rei Lluís XIV. En total Molière farà una quinzena d'obres entre 1661 i 1670 en col·laboració amb Jean Baptiste Lully, el més gran músic del moment, favorit del rei. L'última, El malalt imaginari (1673) la farà amb el músic Marc Antoine Charpentier.

Fins aquell moment, el que hi havia eren els Divertiments de la Cort. Danses que servien només per entretenir i passar-ho bé una estona. Molière fa una cosa molt original: fon els dos gèneres, la dansa i el teatre, de manera que dóna contingut a la dansa i dóna ales i lleugeresa al teatre. No sempre aconsegueix una fusió excel·lent. De vegades, les danses són en els entreactes, al pròleg, a l'epíleg. Però ell va provant, i al final ho aconsegueix, d'integrar la dansa a la trama argumental de la comèdia. Això, en aquell moment, és una gran novetat, una innovació que deixa tothom amb la boca oberta.

La primera comèdia-ballet que estrena es Les Fâcheux 1661 (Els emprenyadors) i al pròleg ell mateix ho explica:

"Potser algú trobarà que unes parts del ballet no entren a l'acció de la comèdia d'una manera tan natural com ho fan d'altres. És una idea que s'ha de meditar bé: hem posat algunes danses als entreactes, però la gràcia està en cosir-les a l'argument de manera que el ballet i la comèdia acabin sent una mateixa cosa".

O sigui que Molière està inventant un gènere, està innovant, està empescant-se –home de teatre com és– la manera de fer coses noves, que millorin, que agradin, que funcionin.

Als millors moments de la comèdia-ballet hi arriba amb El burgès gentilhome (1670) i amb El malalt imaginari (1673), obres que concep, ja des del moment de l'escriptura, amb músiques i balls que formen part de l'acció, que la fan avançar i l'expliquen. Per tant, prescindir, com se sol fer avui dia, d'aquests elements substancials en l'obra de Molière, és d'alguna manera trair-la o si més no empobrir-la. La música hi té un paper, la dansa compta, si no en la trama sí en l'atmosfera, en el clima, en el ritme, en l'acompanyament i la preparació del desenllaç.

I és que el ballet, com molt bé explica el Mestre de Dansa al pobre Senyor Jourdain, el burgès que vol ser un gentilhome, la dansa és una disciplina d'importància tan cabdal que...:

MESTRE DE DANSA
Totes les desgràcies dels homes, tots els entrebancs funestos que emboliquen
la història, els nyaps dels polítics i les pífies dels grans capitans, tot això només
ve de no saber dansar.

MR JOURDAIN
Ah? Què diu, ara!
MESTRE DE DANSA
Quan un home ha comès un incompliment en la seva conducta, tant si és en
qüestions de família com en el govern d'un Estat o com a comandant d'un
exèrcit, no diem sempre: aquest ha donat un mal pas en aquell afer?

MR JOURDAIN
Sí, es diu això.
MESTRE DE DANSA
I fer un mal pas, pot venir d'una altra cosa que de no saber ballar?
MR JOURDAIN
No, esclar! Cert! Teniu raó!


LLUÍS XIV

Lluís XIV, el primer monarca absolut i el més important que ha tingut França (el seu regnat va durar 73 anys), va ser un rei molt culte, coneixedor i interessat en les arts. Influenciat pel cardenal Mazarino, que va ser el seu tutor i després primer ministre, va prendre exemple dels papes de Roma i va posar les arts al seu servei per reforçar el prestigi i la imatge.
 
"Un rei de França –va dir el rei– ha de veure en aquests entreteniments alguna cosa mes que simples plaers. El poble agraeix molt un espectacle que no té més finalitat que fer-li passar bé. Així ens fem molt més amb el seu esperit i el seu cor que no pas amb recompenses i beneficis. I als estrangers, tot el que invertim en aquestes despeses, que poden semblar supèrflues, els fa una impressió de magnificència, de poder, de riquesa i de grandesa que ens és molt favorable". 

El cas és que el rei en sabia molt, de ballar. Ho va fer des de petit, d'una manera una mica obsessiva (durant anys, assajava dues hores cada dia) i va actuar en 21 dels Ballets de la Cort i que consistien en grans representacions a major honra, glòria i adulació seva. El més famós va ser el Ballet de la Nuit, en el qual Lluis XIV sortia caracteritzat d'Apolo, el Rei del Sol pels grecs. D'aquí li va quedar el sobrenom de Rei Sol.

L'Acadèmia Reial de Dansa i la de Música, creades per ell, van ser dues aportacions importantíssimes per l'evolució de la dansa. Allà es van posar els fonaments del ballet clàssic, que encara perduren. Lully va dirigir l'acadèmia de música i Beauchamp, principal coreògraf de França, la de dansa.

La comèdia-ballet ideada per Molière va ser una aportació que va complaure molt al rei. Perquè amb ella es trencava amb la grandiloqüència, la reiteració i l'avorriment dels Ballets de la Cort, centrats exclusivament en la mitologia grega. Molière hi va introduir les escenes de la vida quotidiana, l'humor, la crítica social. Allò va ser molt xocant i innovador. I, a més, Molière, que al començament només s'atrevia a posar la dansa en els entreactes, aviat les va incorporar com a part de la trama i de l'acció, dins la lògica de la comèdia.

El rei, que ja es retirava com a ballarí, va entendre aquesta evolució i va apadrinar i protegir Molière. La relació va tenir alts i baixos. Perquè Molière no va ser un autor servil ni submís ni conformista ni prudent sinó, al contrari, un home lliure i més aviat incòmode que buscava l'èxit del seu teatre per damunt de tot. Va tenir, com a conseqüència d'això, molts enemics, el més important dels quals va ser l'Església, que va aconseguir la prohibició de Tartuf, l'obra de Molière contra la hipocresia dels clergues i els beats i de Don Joan, considerat un llibertí amoral.

Molière va ser acusat d'ateu, d'anticlerical, de sacríleg, d'immoral, d'incestuós (es va casar amb Armande, vint anys més jove i filla de la seva primera amant). El rei no va poder o saber o voler impedir la pressió eclesial. Però en canvi va acceptar ser el padrí del primer fill de Mòlière, nascut en plena campanya de calúmnies contra ell, i el mateix any de la prohibició de Tartuf (1665), va tenir un gran gest cap a Molière: li va concedir el patronatge i protecció de la companyia, que va passar a dir-se la Troupe du Roi, i li va concedir una pensió (que no cobrava regularment).

Tampoc va estar content Molière quan el rei va donar a Lully el privilegi de fer totes les músiques del teatre. Molière es va haver de buscar un músic jove, Marc Antoine Charpentier per fer l'última comèdia-ballet, El malalt imaginari. Això el va molestar molt, perquè se sentia oblidat i menystingut. El rei, (de qui es diu que un dia va respondre a Lully, que li demanava un favor, 'jo no tinc amics') al final va admetre la petició de la seva dona, Armande, i va donar permís perquè Molière fos enterrat al cementiri, 'privilegi' que els actors tenien prohibit. El van enterrar de nit i al lloc on anaven els nens no batejats: o sigui al llimbs.


LA DANSA BARROCA: Els fonaments del ballet

La dansa del barroc francès és la base del ballet. Allà i en aquells moments van néixer passos, moviments, frases, gestos i tècniques que han arribat fins els nostres dies. El Rei Sol, Lluís XIV, era un ballarí molt experimentat i entès i va crear la Académie Royale de Danse el 1661  –abans fins i tot que l'Academia de les Lletres (1663) i la de Ciències (1666)–, la primera escola de ballet del món. La va dirigir Pierre Beauchamp, que és qui, per exemple, va instituir les 5 posicions clàssiques de peus del ballet. El 1669 el rei va crear l'Académie Royale de Musique, que va dirigir JB Lully i que a partir de 1672 es va fondre amb la de Dansa. La companyia titular de l'Acadèmia encara sobreviu: és el Ballet de l'Òpera de París, la companyia en actiu més antiga de món.

La Belle Danse o dansa barroca com l'anomenem ara, va ser la predecessora del Ballet. Tant és així que la nomenclatura del passos es quasibé la mateixa.

La dansa barroca té una grafia específica que ens permet ballar les danses del S.XVII i primera meitat del S. XVIII tal com es ballaven llavors. Aquesta grafia s'anomena Escriptura Beauchamp-Feuillet, ideada pel coreògraf Pierre Beauchamp, mestre de dansa de Louis XIV i director de l'Académie Royale de Danse i transcrita i publicada per un altre mestre i coreògraf, Raoul-Auger Feuillet, en el seu llibre  Choreographie ou l'Art de décrire la danse (1700).


MOLIÈRE, UN GRAN ACTOR CÒMIC

Molière va ser un gran actor còmic. Els seus personatges els feia  exagerats, caricaturescos sovint fins a l'absurd i molt vius, vitals, físics. Li encantava fer de Sganarelle: ja en escriure el text pensava com interpretar-lo, imaginava la situació, buscava l'efecte còmic, que fes riure.

La seva escola va ser la dels actors italians amb els quals va compartir el Teatre Petit Bourbon i el del Palais Royal i sobretot el més famós de tots ells, Tiberio Fiorilli, creador d'un dels personatges més divertits de la Commedia dell'Arte, Scaramouche, de qui va ser molt amic. Fiorilli era tota una institució (era 15 anys més gran que Molière però va morir 20 anys després: fins els 83 va estar fent teatre) i li va ensenyar les tècniques del mim i la veu i els trucs de l'ofici.

"Molière era un comediant de cap a peus; semblava que tenia diferents veus; en ell, tot parlava, i amb un pas, un somriure, una picada d'ullet o un moviment de cap deia més coses que les que hauria pogut dir en una hora un gran orador", va escriure Jean Donneau de Visé, periodista i dramaturg a la necrològica de Molière. 

O un altre contemporani, el crític conegut pel pseudònim La Neufvillenaine, parlant de El cornut imaginari: "No s'ha vist mai res tan divertit com les postures de Sganarelle quan està darrera la seva dona: la cara i els gestos expressen tan bé la gelosia que no caldria ni que parlés per semblar el més gelós de tots els homes. No he vist ningú que sàpiga desmuntar tan bé la cara i en aquesta sola escena canvia de cara més de vint vegades".

Però, a més de l'amistat i el mestratge de Scaramouche, Molière tenia un talent, unes condicions i una vocació sense els quals pocs ensenyaments haurien fructificat. I tenia, sobretot, l'experiència, els tretze anys de trepitjar tota mena d'escenaris arreu del país, d'actuar davant de tots els públics i sovint sense escenari, des de la carreta, a la plaça, en descampats. Això li va donar l'ofici, les eines, els recursos per fer el teatre popular, per fer-se entendre davant de públics que no volen ni sentir a parlar de l'art sublim de la tragèdia perquè no comprenen ni tenen cap necessitat de fer-ho, aquestes declamacions impostades, les cantarelles antinaturals i demés refinaments de l'esperit del gran teatre de la Cort i de París, del teatre culte. La gent, en canvi, sí que té necessitat i ganes de riure. I que li parlin de manera intel·ligible de coses comprensibles, de les coses de la vida de cada dia. Molière aprèn en les gires pel país que el teatre, perquè sigui viu, ha de mostrar la vida. I perquè tingui èxit l'ha de mostrar rient-se'n. Fent riure. No les empreses colossals dels herois d'un passat incert, borrós i molt hipotètic, sinó les tribulacions més modestes, però sens dubte autèntiques, de la gent d'avui.

I en això l'encerta de ple: perquè quan el 1658 actua per primera vegada davant el rei Lluis XIV ho fa (és el que toca per quedar bé) amb una tragèdia de Corneille, Nicomedes, i la funció va tan malament, que al final ell mateix s'atreveix a demanar permís al rei per presentar "un d'aquests divertiments que he fet a províncies". Lluis XIV accedeix i li munten El doctor enamorat. El rei s'ho passa tan be, que decideix adoptar i patrocinar la companyia.


MOLIÈRE AUTOR: Comèdia vs tragèdia

Molière reivindica amb la seva obra la comèdia, l'humor, en contra de la seriositat i l'encarcarament de la tragèdia, el gènere del teatre culte per excel·lència. En el seu temps, riure als teatres era de molt mal gust. Al teatre s'hi representaven les grans tragèdies dels herois de l'antiguitat. No s'hi anava a riure: això quedava per les fires i per les funcions de carrer de la Commedia dell'Arte i per teatres de barriada o de taverna.

Molière té el mèrit de capgirar aquest estat de coses, de portar la comèdia als grans teatres i de convertir el gènere no només en respectable sinó en un èxit, aplaudit i demanat per tots els públics. En una de les seves obres, Crítica a l'escola de les mullers –que va escriure per contraatacar els qui li havien criticat l'obra anterior, L'escola de les dones, justament perquè hi parlava amb ironia i humor de temes comuns de l'actualitat–, Molière fa dir al personatge Dorante:

"Trobo que és molt més fàcil repenjar-se en els grans sentiments, fer front a la Fortuna, acusar els Destins i dir injúries als Déus, que no pas penetrar com cal en la part ridícula dels homes i portar d'una manera agradable als escenaris els defectes de tothom. Quan es pinta un heroi, es pot fer com es vulgui: són retrats fets a mida, on no cal buscar cap mena de semblança. Però quan es pinten els homes, s'ha de fer del natural. La gent vol que aquests retrats s'assemblin als models; i si no s'aconsegueix fer-hi reconèixer la gent del nostre segle, no servirà de res. En una paraula: a les obres serioses n'hi ha prou, per no ser criticat, de dir coses de bon gust i ben escrites; però amb això no n'hi ha prou, a les altres obres: cal fer riure, fer-ho passar bé; i és una empresa ben estranya, aquesta de fer riure la bona gent".


ELS TEXTOS

Com a autor, Molière no es preocupa gaire dels textos. No els sacralitza. Ell és un home de teatre, un actor i un cap de companyia amb visió de tot el conjunt. El text és una peça més d'aquest conjunt i ha d'estar al servei de la representació. És a dir, així com la tragèdia està escrita tan per ser representada com per ser llegida (o quasi més la segona part que la primera), la comèdia té sentit quan és representada.

Al pròleg de L'amor metge ho diu clarament:

"Sé molt bé que les comèdies no estan fetes més que per ser representades; i aconsello que només les llegeixen les persones que tenen ulls per descobrir en la lectura tot el joc del teatre".

I com que l'obra de què parla l'havia escrit per ser representada a Versalles davant del rei, afegeix:

"Seria desitjable que aquestes obres es poguessin veure sempre amb els ornaments que les acompanyen a casa del rei. Les veuríeu en un estat molt més suportable i les cançons i les simfonies de l'incomparable senyor Lully, unides a la bellesa de les veus i la traça dels ballarins, els donen, sens dubte, una gràcia que costa molt oblidar".

Són les paraules d'un home de teatre. Que pensa, abans que en res més, en el resultat escènic.

Obres:
Le medecin volant1645El metge ambulant
L'étourdi1655L'atabalat
Le dépit amoureux1656El despit amorós
Le Docteur amoureux1665El doctor enamorat
Les précieuses ridicules1659Les precioses ridícules
Le cocu imaginaire1660El cornut imaginari
Dom Garcia de Navarre1661Don García de Navarra
L'école des maris1661L'escola dels marits
Les fâcheux1661Els emprenyadors
L'école des fêmmes1662L'escola de les mullers
Critique de L'école des fêmmes1663Crítica de L'escola de les mullers
L'impromptu de Versailles1663L'impromptu de Versalles
Le mariage forcé1664El casament per força
La princese d'Élide1664La princesa d'Èlida
Le tartuffe1664Tartuf o l'impostor
Dom Juan1665Don Joan o el festí de pedra
L'amour médecin1665L'amor metge
Le misanthrope1666El misantrop
Le medecin malgré lui1666El metge per força
Mélicerte1666Melicerta
Pastorale comique1667Pastoral còmica
Le sicilien ou l'amour peintre1667El sicililà o l'amor pintor
Amphitryon1668Amfitrió
George Dandin1668Jordi Dandin oel marit confós
L'avare1668L'avar
Mr de Pourceaugnac1669El senyor de Pourceaugnac
Les amants magnifiques1670Els amants magnífics
Le bourgeois gentilhome1670El burgès gentilhome
Psyché1671Psiqué
Les fourberies d'Scarpin1671Les trapelleries de Scarpin
La comtesse d'Escarbagnas1671La comtessa d'Escarbanyes
Les fêmmes savantes1672Les dones sàvies
Le malade imaginaire1673El malalt imaginari

RESUM BIOGRÀFIC

Jean-Baptiste Poquelin, Molière, neix a París el 1622 i mor el 1673, als 51 anys.

El seu pare és tapisser reial, de manera que Molière neix en una família acomodada. Estudia Dret i al morir el seu pare ell hereta el negoci de la tapisseria, però el jove Jean-Baptiste té una altra passió, el teatre. I a més s'ha enamorat d'una actriu, Madeleine Béjart, i de la vida fascinant dels comediants: renuncia a la carrera d'advocat i al negoci dels tapissos, que cedeix a un germà, i se'n va amb els actors.
 
El 1643 s'ajunta amb la troupe de Madeleine Béjart i creen la companyia de l'Illustre Théâtre. Té 21 anys, o sigui que tota la vida d'adult, els 30 anys que li queden, la passarà fent teatre, vivint a l'escenari. I fins i tot morint-hi.

15 anys corrent pels pobles...
Els primers 15 anys (la joventut: dels 21 als 36) fan bolos, les passen malament, fan el bohemi, ell va a la presó (1645) dues vegades per deutes.... La vida a París és difícil per una companyia jove i per això es busquen la vida pel país durant uns 13 anys. No hi ha gaires dades certes, però alguns registres municipals i d'esglésies donen fe que van passar per Burdeus (1647), Nantes (1648), Limoges, Toulon, Angulema, Toulouse (1649), Narbona (1650). De finals de 1652 a 1655 estan intermitentment a Lió, on tornen el 1657. Passen per Montpeller el 1654, per Béziers i Pezenàs (1655), Dijon (1657) i Lió.

Aquests anys van ser de crucial importància per la carrera de Molière perquè li van donar un rigorós i valuosíssim aprenentatge com a actor i empresari i li van ensenyar com tractar amb els autors, els col·legues, el públic, les autoritats...  El seu ràpid èxit i la resistència contra els opositors quan finalment va tornar a París no s'explicarien sense aquests anys d'entrenament.

...i 15 anys pels palaus
A partir de 1658, té els primers èxits a París. La vida li va millor, però no és pas fàcil: el camí de l'èxit se li obre el 24 d'octubre de 1658, quan en un improvisat escenari a la sala de guàrdia del palau del Louvre la companyia presenta la tragèdia Nicomedes de Corneille davant del rei Lluís XIV.

La funció és un fracàs, però és llavors quan apareix el gran home de teatre, el lluitador, obstinat, convençut del seu talent per remuntar la situació i revertir el desastre: Molière s'atreveix a proposar al rei que es quedi una estona més a veure "un dels petits entreteniments que m'ha donat certa reputació entre el públic de províncies". Era El doctor enamorat.

Aquesta farsa els encanta. Els fa riure i fa comprendre al rei que la comèdia té un lloc també als escenaris del teatre 'seriós' i no només a les places de pobles i viles. Així, concedeix a Molière el favor i patrocini del germà del rei, Monsieur Felip d'Orleans, i la companyia rep el nom de la Companyia de Monsieur. Sembla que aquest patrocini i el mateix que li darà el rei quan anys després (1665) els atorgui el nom de Companyia del Rei, eren més honorífics que econòmics: els dóna prestigi i els obre les portes a representar en salons i grans cases, però els subsidis són baixos i sovint impagats.
 
Molière tenia una certa fama i èxit amb el teatre popular que havia fet per tot el país. Ara, amb el favor del Rei Sol, Molière pot sumar-hi l'èxit als palaus de la noblesa i la Cort. Sap com fer-ho: donat que la dansa és la més gran passió del rei i dels cortesans, Molière creu que enriquint les obres amb música i dansa les farà més atractives, tant per aquests com pel seu públic més popular, perquè les músiques i les danses també agraden molt al poble i fan més amenes i divertides les representacions. És així com inventa un nou gènere teatral: la comèdia-ballet. En va fer tretze, amb la col·laboració de Jean Baptiste Lully, el músic preferit del Rei, i el coreògraf Beauchamp, director de l'Acadèmia Reial de Dansa. L'èxit li somriu. El Rei li encarrega la producció de les grans festes teatrals de Versalles, els Divertiments del Rei i els Plaers de l'Illa Encantada a Versalles, grans muntatges on Molière pot fer servir maquinària teatral, escenografies brillants i excel·leix com a director.

Lliure i lluitador
A pesar del favor i protecció reials, Molière no va fer concessions serioses ni va acceptar pressions que li fessin canviar les idees teatrals que concebia: va veure durament censurades i prohibides dues obres, Tartuf i Don Joan, va ser acusat de llibertí, immoral, ateu, anticlerical i fins d'incestuós, l'església el va condemnar públicament i el rei no ho va impedir. Però tampoc el va abandonar del tot. En plena polèmica i atacs per la prohibició de Tartuf, Lluís XIV li va atorgar una pensió i va acceptar fer de padrí del seu primer fill. Va ser un gest. Després, però, el rei va concedir a Lully l'exclusivitat per representar obres de teatre amb música, de manera que Molière perdia la possibilitat de continuar fent comèdies-ballet que tan bé li funcionaven.    

Tots aquests disgustos, el seu precari estat de salut (tenia hipocondria i al final tuberculosi) i la mala relació amb la seva dona Armande (van tenir tres fills però vivien separats i pràcticament només es veien al teatre a l'hora d'actuar) el van portar a escriure algunes obres certament amargues, com el Misantrop o l'Avar.

Molière era un home molt lliure i sobretot un home de teatre. Per ell el teatre i la vida al seu voltant, la dels actors, la companyia, era el més important. Les crítiques li dolien, però no el frenaven. Algunes les responia escrivint noves obres en què es reia dels seus crítics. A d'altres els plantava cara amb nous reptes: quan li van prohibir Tartuf, va respondre amb Don Joan, que tampoc va passar la censura. Però ell va continuar insistint i va provar d'estrenar l'any següent Tartuf amb un altre títol, L'Impostor. Tampoc va passar, però Molière no va plegar veles. Al final, cincs anys després Tartuf es va poder estrenar. Quan el rei va donar l'exclusiva del teatre musical a Lully, ell, indignat, no es va fer enrere i va trobar un músic jove, Marc Antoni Charpentier que li va escriure la música de El Malat Imaginari. La persistència va fer que l'obra s'estrenés, per més que Lully protestés, al mateix Palau Reial el febrer de 1673.

"Ho fa molt bé"
A l'obra, una sàtira humorística de la medicina, Molière feia el paper d'Argan un hipocondríac, és a dir, un malalt imaginari. Però estava malalt de debó. Malgrat tot, es va negar a suspendre l'estrena. El dia de la quarta representació va tenir un atac en plena escena. Tossia i sagnava i estava molt dèbil. Van baixar el teló i els companys el van dur a casa. Dos capellans, demanats per la família es van negar a assistir-lo. Un tercer, que havia acceptat anar a la casa, va arribar tard. Molière va morir sense renegar de la seva condició d'actor, requisit que era indispensable per poder ser enterrat en un cementiri catòlic (l'església considerava la professió d'actor una immoralitat i no volia actors ni vius, ni morts). Armande, la seva dona, va demanar al rei que intercedís davant l'arquebisbe de París. Lluís XIV ho va fer i finalment Molière va ser enterrat al cementiri. Però de nit, sense cerimònies i en el lloc on van els nens no batejats.

Quasi 150 anys després, el 1817, les restes les van traslladar al cementiri Père Lachaise, el més famós de París, on hi ha les tombes de grans personalitats de la societat francesa. Un dels epitafis que asseguren que va escriure ell mateix (però això no està comprovat) diu: "Aquí jeu Molière, el rei dels actors. En aquests moments fa de mort, i de veritat que ho fa molt bé". (Si non é vero...)

Set anys després, el 1680, Lluís XIV va ordenar la fusió de la companyia de Molière i les altres dues que hi havia a París i aquest va ser l'origen de la Comédie Française, també coneguda com la Maison de Molière, el teatre públic de més prestigi i el més antic que encara avui posa en escena, entre d'altres, les obres immortals de Jean-Baptiste Poquelin, dit Molière, el rei de la comèdia.